lunes, 16 de marzo de 2009

Sobre l’art i la seva interpretació

Des de fa temps, el fet que moltes persones cultes i amb projecció mediàtica critiquin i rebutgin l’art contemporani gratuïtament, m’ha fet reflexionar sobre com podem fer que les persones “normals” entenguin l’art. Bé, més humilment, m’agradaria compartir la forma com jo miro una obra d’art i què sento, sense tenir cap formació en història de l’art ni en belles arts. Comencem!

En un article, Remedios Ávila (2007) feia una reflexió interessant: “Què ens ensenya l’art sobre nosaltres mateixos?, què ens descobreix l’art?, quin és el secret de la seva mirada?, què ens fa veure l’art i quin és el seu valor real?”. I després de llegir això ja no el vaig poder deixar… ¿Per què ens fa por plantar-nos davant d’un quadre i valorar-lo segons si ens agrada o no ens agrada? No fem el mateix amb la música? Potser no entenem d’instruments i no sabem si la interpretació dels músics està sent impecable, només sabem que ens agrada, que la tornaríem a escoltar, i ja tenim feta la nostra valoració. I quan ens enamorem? Qui analitza aquesta sensació quan està enamorat? Simplement ens agrada aquella persona, potser és química, o una connexió invisible que fa que aquella persona ens atregui inexplicablement... Doncs igual ens passa amb una obra d’art!

De fet, segons Hanna Segal (1955) el plaer estètic que produeix l’obra d’art vindria definit pel grau d’identificació que el subjecte té amb ella. Això ens porta a la catalogació immediata entre bonic o lleig en la contemplació de qualsevol obra, i Segal definia, de la següent forma:

* bonic és allò que produeix en l’espectador sensacions harmòniques, de benestar, d’equilibri, donant-li la possibilitat de reviure inconscientment sensacions de reparació i permetent-lo identificar-se amb l’obra;
* lleig és allò que promou conflictes no resolts, el que omple l’individu de tensió, mobilitza els odis i reviu els sentiments perseguidors.
És a dir, que la nostra interpretació davant d’una obra d’art no és només intel·lectual o estètic, sinó també afectiva i inconscient.

Remedios Ávila (2007) continua explicant que l’art consisteix en una minuciosa observació de nosaltres mateixos i de les nostres impressions. També Marcel Proust (1927) adverteix que l’art posa de manifest un “saber preexistent” i llença llum sobre els nostres abismes i les nostres profunditats: “Només ve de nosaltres mateixos allò que nosaltres traiem de la foscor que està en nosaltres i que els demés no coneixen. Jo havia arribat a la conclusió de que no som, de cap manera, lliures davant l’obra d’art, no la fem a la nostra manera, sinó que preexisteix en nosaltres”. De la mateixa manera, segons Erdelyi (1987), l’art utilitza diferents nivells de significat, ja que la realitat és diferent segons qui la contempli, i el mateix artista ignora les seves pròpies motivacions internes.

I sobre l’ús de l’abstracció per expressar la meva realitat... Utilitzaré una afirmació de Remedios Ávila (2007): “el llenguatge revela el més tràgic de la nostra condició: és insuficient quan es tracta de referir-se al més profund, al més íntim de nosaltres mateixos”, i és que, quina forma tenen els nostres sentiments? De quin color són els nostres secrets més profunds?

Cèlia Izquierdo
http://celiaizquierdo.blogspot.com/

Bibliografia

Ávila, R. (2007). La mirada del arte y su valor de verdad. Aproximación a la relación entre filosofía y literatura. Thémata. Revista de Filosofía. Núm. 39, 409-414

Erdelyi, M.H. (1987). Psicoanálisis - La psicología cognitiva de Freud. B. Aires: Labor.

Proust, M. (1927). El tiempo recobrado. En busca del tiempo perdido. Trad. C. Berges, Alianza, Madrid, 1993.

Segal, H. (1955). Aproximación psicoanalítica a la estética. En M. Klein y otros. Nuevas direcciones en psicoanàlisis (vol. III). B. Aires: Paidós-Hormé (1975).

No hay comentarios: