domingo, 8 de noviembre de 2009

Trob'Art, Trobades amb l'Art Contemporani.

Si seguíeu el Cafè de la Charlotte no dubteu en fer un cop d'ull a Trob'Art, Trobades amb l'Art Contemporani.

Que és Trob'art?

Ha nascut a Girona un nou grup de gent interessada en el món de l'Art Contemporani:



Trob'Art, Trobades amb l'Art Contemporani, ha estat creat l'any 2009 a Girona. És un grup format per persones d'àmbits molt diversos: historiadors d'art, crítics, artistes, aficionats..., amb un objectiu comú: donar a conèixer l'Art Contemporani des de diferents suports i amb diverses estratègies, per tal d'acostar al públic en general aquest art malentès.

Concretament, Trob'Art difón temes relacionats amb el món de l'Art Contemporani; organitza trobades, visites i esdeveniments, ja siguin virtuals o reals; participa en esdeveniments artístics i culturals; i tot allò que considera d'interés per tal que l'Art Contemporani es conegui i es reconegui.

Text de Cèlia Izquierdo, penjat per Meri Gil.

miércoles, 2 de septiembre de 2009

FINAL DE TEMPORADA (JUNY DEL 2008 - SETEMBRE DEL 2009)


Hola a tots i totes,

Porto tot l’estiu pensant en això del Café de la Charlotte i he decidit plegar. Bé, aquí els meus motius:

En PRIMER LLOC per que en aquests dos mesos d’estiu he estat fent un repàs pels meus objectius i m’he adonat que no s’han complert. Eren principalment aquests:

1. Fer un cop d’ull a tot el moviment artístic de Girona i rodalies (fent-se extens a Catalunya en menor mesura). Entrar-hi en contacte per crear xarxa.
2. Crear un espai virtual (i també físic un cop al més) on parlar d’art d’una manera llana per tal de tractar diferents punts d’interès propi o col·lectiu del fenomen artístic. El meu interès principal era qüestionar i intercanviar informació així com realitzar projectes comuns de caire artístic o intel·lectual.
3. Entendre i intentar combatre el rebuig que l’art contemporani (s’entén des de finals del s. XIX fins als nostres dies) genera en una gran part de la població. En aquest punt m’interessava qüestionar la critica de l’art i la forma com es difon.
4. Crear un petit experiment col·lectiu: Un col·lectiu on el meu paper es limitava a coordinar, en cap moment organitzar.

Des de un principi tot això ha estat pensat com a quelcom experimental. Si més no experimental pel mi, en aquest sentit sí he assolit aquest 4º objectiu.

M’he adonat, d’una manera molt grata, que tothom ha estirat la meva idea cap a casa seva i l’ha usat com ha volgut. Del Café de la Charlotte que en realitat no és més que fum (un nom i res més). Tothom n’ha pres el que li convenia i n’ha ignorat el que no i això m’ha semblat que com a experiència ha estat interessant tot i que, en algun moment, la meva passivitat m’ha perjudicat.

En SEGÓN LLOC, ja sabeu que cansa molt això “d’estirar el carro” i no m’he trobat, per part dels serveis públics (la X), massa recolzament. Vaja, potser n’esperava un altre cosa. El cas es que al llarg d’aquest any l’interès i el recolzament ha anat en detriment i estant sola no em surten les comptes:

Satisfacció personal = {(Temps personal dedicat – diners) + Esforç}X

Que hi farem, la X m’ha fallat.

En TERCER LLOC, aquest Octubre començo un Màster, com ja sabeu, i li vull dedicar tot el temps possible. A més a més aquest estiu m’he posat les piles en aspectes professionals (Ja sabeu que actualment treballo 4 dies al més fent enquestes als súpers, vaja, una puta merda) i tinc alguns projectes per dur a terme que m’ocuparan molt esforç i temps.

SOBRE QUE FARÉ A PARTIR D’ARA I QUE US PROPOSO A VOSALTRES

Francament penso per la majoria de vosaltres no canviarà res (em sembla que alguns si us assabentareu que he plegat ;P) i per altres només canviarà a mitges.

EL BLOC: Queda tancat (o millor dit: congelat) però tothom que vulgui escriure la seva critica o opinió i tingui ganes que els altres hi diguin la seva ho pot fer al grup (Fòrum) d’internet. Penso que ho llegirà més gent així, que no pas al bloc. El bloc segons el comptador de visites no se’l mira ningú i a mi em suposa un esforç de manteniment inútil.
LES QUEDADES MENSUALS: s’anul·len. Els divendres tindré pràctiques a partir d’Octubre durant tot aquest any pel Màster i la majoria de les tardes també les tindré ocupades. Si tenim ganes de xerrar penso que ja ho podem fer junts o per separat enviant-nos un mail. Per Octubre em donaré de baixa al Centre Cívic que fa temps que ho estic desitjant.
SORTIDES: Deixo de organitzar coses per tothom. Això alguns ni sabeu que vol dir però els que fa més temps que quedem saben que aquest any he estat organitzant sortides i quedades per diferents coses.

EL FÒRUM: aquest queda obert i ven obert! Es una forma fantàstica de mantenir-nos en contacte sense que ningú hi hagi de gastar temps de manteniment.

Algunes sortides no han sortit del tot bé per malentesos i aquest és un dels motius principals pel que prefereixo deixar de muntar coses: no vull més queixes en quelcom voluntari i lliure. Des d’un principi un dels meus objectius principals era no convertir-me en una mena de monitora d’esplai i pel que veig això ha estat precisament en el que m’he convertit.

Us proposo que sabent que la majoria tenim uns interessos semblants feu ús del fòrum i dels mails de tots si us ve de gust anar a veure coses acompanyats. Jo així ho faré, però insisteixo no tornaré a organitzar cap sortida general que s’anuncií a l’agenda de Girona com les de l’any passat. Espero que, com alguns de vosaltres feu, quedeu o aprofiteu per anunciar les vostres coses (exposicions, excursions culturals...). Si algú de vosaltres organitza alguna cosa intentaré apuntar-m’hi! No deixeu de enviar-me les vostres exposicions els que en feu. Jo per la meva part sempre que sàpiga alguna informació que pensi que us pot interessar us la enviaré.

I per últim volia dir que no es pas que enterri el meu projecte, es més una mena d’Stand by o que es converteix en un fòrum i prou i que potser torna a engegar-se si alguna institució, fundació, associació o grup de persones em recolza. Es massa feina i massa responsabilitat per una sola persona que a més a més no hi vol dedicar més el temps i l’esforç que “cobra”.

................................................................................

Si ets un dels 5-6 lectors habituals i fidels d'aques bloc només dir-te que MOLTES, MOLTÍSSIMES GRACIES i si vols seguir lleguint alguns dels nostres articles, comentaris o altres pots fer-ho aquí.

Meritxell Gil

martes, 1 de septiembre de 2009

CRÓNICA

Como suele ser costumbre haré una breve reseña de las exposiciones que he visto últimamente en Barcelona. Como siempre hay cosas interesantes y otras más bien decepcionantes.

En primer lugar fui a ver la exposición temporal del MNAC dedicada a los fotógrados Robert Kappa (1913-1954), uno de los más grandes del siglo XX, y su pareja Gerda Taro (1910-1937). La encontré realmente interesante, aunque no entiendo demasiado de fotografía. Los motivos fueron diversos. En primer lugar se podía ver las series completas de las fotografías que tomaba, no se trataba de fotos sueltas, de modo que podía verse la secuencia completa de las fotos tomadas. Me gustaron en especial las tomadas en la Batalla del Segre en la Guerra Civil. La sensación que transmitían las fotos era de encontrarse en mitad de la batalla. Otro aspecto interesante era poder ver la función final de estas fotografías, es decir como estas fotografías eran luego publicadas en revistas de actualidad y los textos que las acompañaban, muchas veces contando cosas que nada tenían que ver con la realidad. Con respecto a Gerda Taro se puede comentar que es una figura que en los últimos tiempos se está recuperando. Hace cosa de un año se asistí a una interesantísima conferencia sobre su figura. Aunque quizás sus fotografía son bastantes diferentes a las de Kappa, se podían ver algunas realmente interesantes.

A continuación fui a ver la dedicada al pintor Maurice Vlaminck (1876-1958), uno de los cabecillas del movimiento fauvista a principios del siglo XX. La exposición se centraba en sus obras del período 1900-1915, donde puede observarse una fuerte influencia de Van Gogh y Cezanne. Esta exposición me decepcionó bastante. La mayoría de las obras las encontré bastante insulsas, incluso las del periodo más fauvista. Quizás el motivo habría que buscarlo en que las obras expuestas no eran en general de las más importantes del autor. Hace unas semanas pude ver en el Museo Picasso otra exposición sobre otro pintor que había participado en este movimiento, Kees Van Dongen (1877-1968). En este caso puedo decir que sus pinturas fauvistas me deslumbraron por la fuerza que transmitían y su expresividad. En esta exposición se podían contemplar algunas de las obras más importantes del autor (aquí se puede ver una muestra).

En el mismo lugar, en el CaixaForum, visité la exposición dedicada a algunos cuadros de grandes dimensiones realizados en los años 80 y pertenecientes a la colección de la Caixa. La exposición constaba de una docena de cuadros, entre ellos uno de la primera etapa de Barceló. Lo primero que hay que decir es que como siempre en exposiciones dedicadas al arte contemporáneo en este lugar, una pequeña explicación sobre la obra y autor acompañaba cada cuadro. Como siempre en este tipo de exposiciones la apreciación está en función de los gustos personales, pero no voy a negar que algunos los encontré batante interesantes. Evidentemente la explicación ayuda mucho a apreciarlos.

Por la tarde visité la exposición del “Siglo del Jazz” que se puede visitar en el CCCB. Como casi siempre en este lugar se pueden visitar exposiciones muy interesantes. Hay que tener en cuenta que muchas de estas exposiciones son coproducciones con el centro Georges Pompidou de París. Esta exposición venía precedida de un gran éxito en París. La verdad es que me pasé más de dos horas y me dejé algunas cosas que ver. Una larga vitrina presenta de forma cronológica, partituras, discos, fotos, libros, etc desde antes del nacimiento del Jazz hasta finales del siglo XX. Al mismo tiempo pueden irse escuchando grabaciones de los diferentes períodos. Al lado de esta vitrina y agrupado por períodos podían verse cuadros, grabaciones, gravados, objetos etc de artistas, diseñadores, etc que se habían visto influenciados a lo largo del siglo XX por el Jazz. Mis críticas a esta exposición, que es realmente interesante, es que las explicaciones de cada uno de los períodos se limitaban a unas pocas líneas. Dada la importancia de este género musical, hubiera sido de esperar unas explicaciones más generosas.

lunes, 31 de agosto de 2009

BILL VIOLA I EL DIÀLEG AMB UN MATEIX

A partir d’una contínua indagació sobre els interrogants que planteja la condició humana i la seva relació amb el món, l'artista Bill Viola ha creat una de les obres més personals de l'art contemporani i el seu treball transmet preocupacions constants que conviden a l'espectador a una recerca de la seva vida interior i a repensar les seves relacions amb l'ambient que l'envolta.

Les imatges del millor videoartista del moment es mouen entre l'ambigüitat de l'elevació espiritual i el reflex d'allò real. I és que a finals del anys 90, Bill Viola estava abrumat per totes les imatges transcendents i sense connexió amb allò real, amb el món actual, que l'envoltaven. Inspirat per la literatura mística, s'interessa per quelcom que els místics coneixien com ningú: el contacte amb el propi ésser com a experiència transcendental.
La seva obra és fruit de la seva necessitat de trobar una solució al conflicte existencial de l'home amb el seu entorn, com els seus treballs sobre les imprecisions en paisatges desèrtics, on la seva obra s'orienta cap a una captació sensible de la realitat exterior. Les imatges plasmen l'accentuada identificació de l'artista amb els paisatges desèrtics que passen a conformar per a l'autor la millor representació d'estats mentals interiors. "El paisatge pot existir com a una reflexió sobre les parets internes de la ment o com una projecció d'un estat interior sobre l'exterior. Els espais oberts i planers es presten a un monitoratge més clar del món interior subjectiu. Els espais urbans contemporanis parlen sense parar... removent les suggerències de l'exterior, les veus dels estats interns es tornen més intenses i clares".
A les obres de Bill Viola, l'experiència estètica resulta anestèsica i en comptes de ser un contacte amb la realitat, aquesta queda bloquejada, com si els nostres sentits quedessin sobrestimulats. Hi ha qui critica aquesta forma contemplativa i passiva de veure l'obra d'art: "davant la que l'espectador manté una actitud de veneració distant per una banda i de confiança en fondre's amb ella sense esforç, per una altra, ignorant que la recepció de l'art suposa un procés d'apropiació i, per tant, d'esforç, aprenentatge, competència."
Aquesta forma de mostrar-nos les seves obres produeix una partició d'allò sensible, consistent en fer visible allò que no ho era, en escoltar com a èssers dotats de la paraula a aquells que no eren considerats més que animals sorollosos. Les imatges de Viola estan lligades a una forma de veure que no requereix cap tipus d'esforç de l'espectador per descobrir un tipus de coneixement i, alhora, són l'únic mitjà per fer visible allò invisible.

Absorbit en la tasca conscient de crear imatges per als demés, Viola troba en l'inconscient la via cap a un diàleg amb la interioritat.
+ informació, aquí i aquí. Imatges d'aquí.

martes, 11 de agosto de 2009

ESTEM DE VACANÇES FINS L'1 DE SETEMBRE


Imatge extreta d'aquí.

Podeu consultar alguns dels nostres articles com:

EL BLOOMSDAY (Israel Muñoz)

"En este día que se celebra cada 16 de junio se reviven los hechos relatados en la novela Ulyses (1922) de James Joyce (1882-1941)." Més aquí.


"Neix a Amèrica (Philadelphia) el 1890. El seu nom significa “Home llamp” i ja ens mostra el que vol ser; velocitat, llum... Un dels grans representants de les primeres avantguardes." Més aquí.

L’INUND´ART decepciona (Cèlia Izquierdo)

"Com a artista, estava molt interessada en conèixer el festival abans de presentar la meva sol·licitud, de manera que vaig assistir al primer dia i a la inauguració. Per als qui no vau assistir i per a aquells que encara no heu participat, us comento què em vaig trobar." Més aquí.


"Jeff Koons es uno de los artistas, si se le puede considerar así, más famosos del mundo artístico actual y uno de los más populares entre el público en general." Més aquí.


"Des de fa temps, el fet que moltes persones cultes i amb projecció mediàtica critiquin i rebutgin l’art contemporani gratuïtament, m’ha fet reflexionar sobre com podem fer que les persones “normals” entenguin l’art. " Més aquí.


"Esta pequeña historia de la música del siglo XX la dividiré en dos partes debido a su extensión. En esta primera parte me centraré en la primera mitad del siglo XX." Més aquí.

DIARIO DE UN AFICIONADO (Israel Muñoz)

"Voy a hablar de la fauna que habitualmente puebla los eventos culturales de nuestra ciudad y lo que opinan algunas personas respetables." Més aquí.

martes, 4 de agosto de 2009

BAYREUTH 2009

Durante los últimos días de julio y el mes de agosto tiene lugar en la ciudad alemana de Bayreuth el prestigioso festival dedicado a la obra de Richard Wagner (1813-1883). El teatro en el que tiene lugar las representaciones fue construido ex profeso para sus óperas y se ha celebrado el festival, impulsado por el propio autor, desde 1876. Hoy en día es un lugar de peregrinación para los wagnerianos de todo el mundo. Debido a la gran demanda de entradas cada año se calcula que se tarda en conseguir una entrada una media de 10 años. Por suerte las representaciones se retransmiten por radio a toda Europa. El plato fuerte del festival es la interpretación de la Tetralogía, conocida como “El Anillo del Nibelungo” y que se interpreta cada año a excepción de los años en los que hay cambio de producción. Esta obra consta de cuatro óperas: “El Oro del Rhin”, “La Valkiria”, “Sigfried” y “El Ocaso de los Dioses” y que tienen una duración total de unas 15 horas, aunque como siempre en música depende del director de orquesta.

El festival de este año ha vuelto a demostrar la carencia actual, con alguna excepción, de voces adecuadas para interpretar Wagner, para muchos una especie destrozavoces. Especialmente lamentable ha sido la interpretación del papel del héroe wagneriano por antonomasia, Sigfried. El intérprete, Christian Franz, ha desafinado al punto de que daban ganas de apagar la radio ante el dolor de cabeza que causaban sus continuas desafinaciones y salidas de tono. Uno deseaba que se lo cargaran antes de hora, pero el argumento no se puede cambiar. Hay que reconocer que el papel es complicado y agotador, pero lo escuchado pasaba en muchas ocasiones de lo que puede ser comprensible Hace ya muchos años que dejaron el escenario o fallecieron las figuras míticas de la interpretación wagneriana. Entre los pocos grandes intérpretes actuales de esta música se encuentra el tenor español Plácido Domingo, relacionado durante buena parte de su carrera con el repertorio italiano y que en el tramo final de su carrera interpreta con frecuencia las óperas de Wagner.

La interpretación orquestal del “Anillo del Nibelungo”, bajo la batuta de Christian Thielemann, ha sido de un gran nivel, aunque en la primera de las óperas se pudieron escuchar algunos despistes en la sección de metal. De la producción actual del “Anillo del Nibelungo”, cada producción dura varios años, se puede hablar de gran éxito, ya que en los bastantes años que llevo siguiendo el festival cada año se solía liar al final de la interpretación de esta obra, sobretodo debido a desavenencias del público con el director de escena.

Este año el festival ha organizado una actividad totalmente novedosa como ha sido la interpretación de una de las óperas, “El Holandés Errante”, en versión simplificada y con final feliz, las operas suelen acabar como el rosario de la aurora, para niños. Un aspecto curioso a comentar, y que demuestra que la ópera continúa siendo un lugar para dejarse ver, aunque luego algunos aprovechen a dormir, fue lo que ocurrió el día de la inauguración con la ópera “Tristán e Isolda”. Gran número de autoridades y gente famosa suelen acudir a la inauguración. Fue bastante curioso ver como se pedía silencio en la sala antes de empezar la representación y antes de los diferentes actos. Esto no suele ser habitual en el resto de días del festival.

Como siempre se dice la historia pondrá a cada uno en su sitio. Wagner, a pesar de haber transcurrido más de 125 año de su muerte, sigue bien vivo en nuestra cultura. Todavía hoy se sigue vinculando este autor con el nazismo, cuando murió antes del nacimiento de Hitler. Una buena muestra es el sacrilegio que representa interpretar a Wagner en Israel. Hace unos años una de las más importantes personalidades actuales del mundo musical, el director de orquesta Daniel Baremboim, interpretó al final de un concierto a Wagner provocando un gran escándalo. Otro ejemplo de cómo Wagner sigue influyendo hoy en día es en la saga la Guerra de las Galaxias. El argumento de esta serie de películas se compara en numerosas ocasiones con la obra de Wagner con la que existen numerosos paralelismos. Igualmente a nivel musical existen gran número de similitudes. En el “Anillo del Nibelungo” la música esta estructurada en base a “leitmotiv”, temas musicales que están relacionados con personajes, objetos, etc. Cada vez que se hace referencia a alguno de estos elementos en la acción dramática suena alguno de estos temas. Esta idea es retomada en la música para esta celebre saga.

Israel Muñoz.

sábado, 1 de agosto de 2009

PROCÉS CREATIU D'AVANTGUARDA - GIRONA

Curs d'art contemporani a l'Escola Municipal d'Art de Girona.


Dalí. Imatge extreta d'aquí.

Per comprendre el que s’amaga darrera de cada obra d’art no la podem deslligar completament del seu artista i alhora, no hi ha cap artista que es pugui deslligar completament del temps i la societat en que li ha tocat viure.


Imatge extreta d'aquí. Marcel Duchamp. La fonte, 1917

Parlarem del Dadaisme, del futurisme, del surrealisme, del cubisme, sobre l’Impressionisme, del fauvisme, de l’expressionisme, i també de l’abstracció. Acabarem fent un breu cop d’ull al més actual i conceptual.

Cada classe es centra en una avantguarda, les obres i els autors més representatius de cadascuna. Com ho farem? Doncs, dividirem cada sessió en dos;

• Una part teòrica (uns 15 min) per situar-nos en l’època on es desenvolupa l’avantguarda.

• Una part la pràctica (1'15 h) que ens endinsarà, pas per pas, a través de divertits exercicis pràctics, dins el mecanisme creatiu d’artistes com Duchamp, Picasso, Monet, Seurat, Miró, Dalí, Magritte, Marinetti, Van Gogh, Matisse... i molts més.

Veurem i farem cadàvers exquisits, ready-made, caligrames, collages. Tractarem el moviment, l’espai, els colors, la caricatura i fins i tot treballarem breument sobre el nostre codi simbòlic personal.


Imatge extreta d'aquí. Wassily Kandinsky. Transverse Line, 1923

A qui va dirigit:

Va dirigit a totes aquelles persones interessades en l’art Contemporani(Avantguardes) i que tinguin ganes de passar una bona estona. Cal tenir present que, tot i no és necessari ni saber dibuixar ni pintar, pot ser una fantàstica oportunitat per que l’alumne explori les habilitats i tècniques artístiques apreses en altres cursos: llapis, aquarel•la, fang... (mirar l’apartat de material).


Imatge extreta d'aquí. Henry Matisse. Madame Matisse, 1905

Programació del curs/ Continguts:

1. INTRODUCCIÓ A L’ART D’AVANTGUARDA
2. El DADAÏSME
3. EL SURREALISME
4. EL FUTURISME
5. EL CUBISME
6. L’IMPRESSIONISME
7. EL FAUVISME
8. L’EXPRESSIONISME
9. L’ABSTRACCIÓ
10. INTRODUCCIÓ ALS NOUS COMPORTAMENTS ARTÍSTICS (ANYS 60)
PREPARACIÓ DE LA EXPOSICIÓ.

Material:

Llapis, goma, tisores, cinta adhesiva, llapis de color, cola (material tipus escolar).

A inicis de curs es passarà un full on s’especificarà el material per cada classe i es detallarà les possibilitats dels exercicis pels alumnes que vulguin treballar aquest aspecte amb més profunditat.

Professor/a: Meritxell Gil Calonge
Nombre d'hores del curs: 1 hora 30 mts setmanals
Dates del curs: 24/09/09 a 17/12/09
Dies de la setmana: dijous
Horari: 21:15 a 22.45
Públic: A partir de 17 anys
Nombre màxim d'alumnes: 12
Preu: 80€ (Preu reduït: 60)

Matrícula i més informació aquí.